Francesc Belda I Tortosa

Francesc Belda i Tortosa va nàixer en 1945 a Vallada, comarca de la Costera. La seua vida professional ha estat lligada a l’ensenyament. Com a escriptor, ha guanyat diversos premis de poesia i narrativa, entre els quals destaquen el «Vila de Canals» en 1990 i 1991 i el «25 d’Abril Vila de Benissa» en 2010 amb Memòries del paradís. Ha col•laborat en la premsa escrita (La Veu de Xàtiva, Xàtiva Setmanal, Cresol…). També, té editats un bon grapat de contes infantils en la col•lecció «Cadireta de Boga», de Caixa Ontinyent; i ha participat com a coautor en els treballs col•lectius Conte contat i Llegendes de la Costera, publicats per l’Associació d’Amics de la Costera de Xàtiva. Una altra vessant de la seua producció literària és l’explicació en vers de falles (Xàtiva, València, Alacant…). Darrerament, ha publicat Els poemes del caixó (Germania, 2013) i la novel•la curta Carrers de fang.

Habitualment, se’ns presenten els manuals de poesia com monografies referides a un tema concret. Els escriptors de poesia, els poetes, ens esforcem a escriure un conjunt de poemes que estan dotats d’una estructura predeterminada. Així que, als poemaris manca la frescor, l’espontaneïtat del desordre. Perquè el cervell del poeta és com una olla en plena ebullició, i en traure’n una cullerada pot eixir qualsevol cosa. El poeta, quan pensa, quan passeja, quan escriu, sent una necessitat que es distinta a cada moment del dia o de la nit. El poeta rep l’impacte del medi que l’envolta; està dotat d’una gran empatia que el fa reviure, assumir els problemes, les dificultats dels éssers amb els qui conviu. El poeta riu, plora, gaudeix, pateix, estima, odia, crida, participa, vol compartir les seues idees; és un sembrador de paraules, un creador d’idees, i és anàrquic, potser desorganitzat, però intuïtiu. La seua inspiració no segueix un ordre, no està programada per a escriure poemes sobre un tema concret en un lloc determinat i a una hora prefixada. El poeta pensa i escriu a qualsevol hora, sense predeterminacions, limitacions ni autocensures, ignorant entrebancs, barreres... Així que el seu cap és un brollador d’idees que van sorgint i que intenta posar per escrit com si pintara un quadre, com si escrigués al dictat, amb una gran varietat de temes, de colors, de matisos que, en un principi, formen un vertader maremàgnum.