En Eriçó Porpra, Iris Almenara personifica, literalment, eixa extrema i radical delicadesa del llenguatge poètic, el que s'immisceix en la batussa relampagueant dels núvols, en l'assemblea de trons i de ressons de la història, fins a fer-se albire, reflex i conjectura d'una altra mes alta i inaccessible semblança, davant la intempèrie i soledat de la persona, revelació d'un secret encara sense nom que acull el seu significant entre les mudes estratificacions del yerto, la cendra, la fumera dels vells llibres de la qual algun dia tornarà a ploure un jurament de paraules…
