Cada puntada, un mot és el resultat de la fusió de dues veus que han provat de convertir-se en una de sola. Com s’esdevenia amb la tençó de tradició trobadoresca, les autores —dues trobairitz ben modernes— d’aquest text genèricament escàpol i inclassificable, hi estableixen un diàleg poètic en què la distinció de l’una i de l’altra veu és supèrflua o prescindible, perquè el que realment importa és el flux oníric i imaginari, l’exercici calidoscòpic en què la bellesa literària n’és el guany més reeixit i destacable.
