“La idea absoluta de perfecció pot destruir a un escriptor, però s’ha d’escriure amb eixe afany” ha afirmat aquest matí l’escriptor Luis Landero durant la presentació de la seua última novel·la, Lluvia Fina (Tusquets), a la Fira del Llibre de València. L’autor, Premio Nacional de Literatura en 1990, ha compartit amb els lectors i lectores impressions sobre la novel·la -“una tragèdia domèstica”-, i el seu procés de creació.
“Alguna cosa es va activar en mi, vaig vore la novel·la pràcticament feta”. Landero conta que se li va ocórrer Lluvia Fina a partir de la lectura d’una notícia sobre una celebració familiar que havia acabat fatídicament. El llibre narra les vides dels membres d’una família des de la infància fins a l’actualitat, a partir de l’intent d’un dels germans, Gabriel, de reunir a tota la família per a celebrar el 80 aniversari de la mare. Els antics problemes aniran reapareixent com una pluja fina que amenaça amb formar un poderós cabal a punt de desbordar-se. “Se’m dóna bé inventar i estructurar. Per a mi, és més difícil jugar al Lego amb el meu nét que estructurar una novel·la. El difícil i el més apassionant és donar vida amb la paraula”, ha assegurat l’autor a propòsit de la construcció d’aquesta història.
“Vaig anar renunciant a la pàgina perfecta, al somni de tot escriptor d’expressar allò inassolible”, ha afirmat l’escriptor, qui ha confessat la seua intenció de fugir de “tota ostentació estilística”. “Vull que totes les pàgines tinguen la mateixa textura verbal. No vull que la prosa faça grums, sinó que siga soluble en la narració”, ha explicat. “Jo vull escriure bonic i eficaç com juga Messi”, ha bromejat l’autor, per a qui “amb el temps un va depurant coses, es busca la bellesa d’una altra manera”. Encara així, ha precisat que “cada novel·la exigeix el seu to, la nota musical amb la qual va ser escrita”.
Luis Landero (Alburquerque, Badajoz 1948) es va donar a conéixer amb Juegos de la edad tardía en 1989, novel·la amb la qual va rebre el Premi Nacional de Literatura i el premi de la Critica de Narrativa castellana. Li van seguir Caballeros de fortuna (1994), El mágico aprendiz (1998), El guitarrista (2002), Hoy, Júpiter (2007), Retrato de un hombre inmaduro (2010), Absolución (2012, millor novel·la espanyola de l’any segons El País), El balcón en invierno (2014, Premi Llibre de l’Any dels llibreters de Madrid en 2015) i La vida negociable (2017). Traduït a diverses llengües, Landero és un els noms essencials de la narrativa espanyola.
