Durant la primera jornada de la 53 Fira del Llibre, l’escriptor, director i guionista David Trueba (Madrid, 1969) ha participat en una trobada amb lectors presentat per Sergio Villanueva. Durant la seua visita, l’autor també ha signat exemplars de la seua última obra, Tierra de campos (Anagrama), una novel·la que reflexiona sobre el pas del temps, qüestió que para ell constitueix “el gran tema de la ficció, el més interessant”. “El moment definitori de l’home és la consciència del temps, adonar-se que el seu temps és finit i que el procés de maduresa i envelliment és ineludible, la qual cosa sempre desencadena conflictes”, ha assenyalat Trueba.
Tierra de campos aborda el viatge que emprèn Daniel amb l’objectiu d’enterrar el seu pare en el poble on va nàixer. Però també és una invitació per a descobrir qui és realment Dani Mosca. Segons ell mateix, únicament es tracta d’un tipus que fa cançons. Però també és el xiquet que va créixer en un barri humil; el jove que va aconseguir establir intensos i profunds vincles amb un grup d’amics; l’home que va veure món i va gaudir del seu treball en la música fins que els excessos de sexe, drogues i rock and roll van acabar per dinamitar el seu cercle més íntim. En aquest sentit, Trueba ha ressaltat que, tot i que mai pretén realitzar un retrat generacional “perquè ningú és representatiu de la seua generació”, el protagonista de Tierra de campos sí que engloba “les preocupacions i les dinàmiques de la generació a la qual pertany”. “Sense voler-lo, malgrat que retrates sols un personatge, estàs retratant a una generació i a una època”, ha admès.
Tal com ha indicat Trueba, la novel·la està orientada “en dues parts molt clares”. Així, la primera està dedicada “a la construcció dels ideals, de les fantasies, dels somnis d’una persona”, mentre que la segona se centra “en la reconstrucció de la persona, en com mantenir-se en la lluita quan eixos ideals s’han fet malbé”. “Crec que la vida també està dividida així: una primera etapa de fabricació del jo i una altra en la qual tractem d’esbrinar com el jo pot sobreviure a totes les frustracions” reconeix l’escriptor, per a qui els ideals estan “condemnats a esquerdar-se, i, de fet, si s’aconsegueixen, deixen de ser ideals”. “L’ideal sempre és que ens ajude a avançar. Un ideal aconseguit mai serà allò que havíem pensat que era” ha apuntat el director de Soldados de Salamina, qui, malgrat tot, es defineix com algú optimista.
Com sol ser habitual en la seua obra, la nova novel·la de Trueba també està travessada per un humor àcid que el propi autor considera “una manera d’estar en el món, un salvavides davant la frustració. L’humor, en la mesura en què és distanciament crític, ens permet gaudir dels esdeveniments, encara que siguen negatius”.
Respecte al viatge que emprèn Daniel, el protagonista de la novel·la, Trueba ha assenyalat que, per a ell, els viatges físics “solen tenir un component de viatge interior. El clàssic exemple és tornar al teu poble natal: el desplaçament geogràfic fa que t’acostes als teus records, al teu origen”. “Sempre m’ha agradat molt el viatge com una posada en escena estudiada del que vols explicar i de l’interior dels personatges”, ha subratllat. “Crec que és interessant reflexionar sobre què li succeeix a la primera generació que no té poble, que no té un sòl i uns arrels als quals tornar. La gent té molta por a sentir que no hi ha sòl a sota, la gent necessita sentir el que hi ha de realitat sota els seus peus. Com més eteri és el món on vivim més s’imposa eixa necessitat i pot arribar a ser perillosa. Crec que cal acceptar que comencem a ser les primeres generacions que no tenen terra, que vivim en l’aire, i açò és difícil sempre”, ha apuntat l’autor.
A més de la recent Tierra de campos, Trueba és l’autor de novel·les com Abierto toda la noche, Cuatro Amigos, Saber Perder i Blitz. Com a guionista, ha sigut responsable de Perdita Durango, La niña de tus ojos, Vengo i el documental Balseros. Quant al seu vessant de director, va debutar amb La buena vida, títol al que seguiren Obra Maestra i Soldados de Salamin, entre altres. La seua última pel·lícula, Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013), va aconseguir sis premis Goya. Respecte a quins criteris li porten a decantar-se per un format de creació o un altre, s’ha mostrat rotund, “la idea quan arriba ja és una novel·la o una pel·lícula, jo no ho decidisc. La història naix amb el seu llenguatge propi. No m’atrau especialment adaptar les meues novel·les al cinema, no sent aqueixa necessitat. A la gent li pot semblar estrany, però quan acabe l’obra sent que ja està acabada i llista per a trobar-se amb el seu públic”.
