L’ escriptora Jenn Díaz (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, 1988) ha signat aquest matí en la 52 Fira del Llibre la seua obra de relats curts Vida Familiar, premiada el passat mes de desembre amb el Mercè Rodoreda de contes i narracions. Des que amb 22 anys Díaz va publicar la seua primera novel·la, Belfondo, la crítica l’ha considerada un exponent destacat de la corrent neorruralista de la literatura espanyola del segle XXI. “Supose que ho diuen pel contrast amb la gent de la meua generació que basa les seues històries en llocs molt urbans, tecnològics, on internet i els telèfons tenen protagonisme. En canvi, les meues novel·les acostumen a passar en poblets allunyats del centre de la ciutat i de les seues presses. Els meus són personatges de monòleg interior, amb una manera de comunicar-se més lenta”, ha explicat l’autora.
“Però jo no parle exactament del camp, dels boscos”, matisa Díaz, “el que passa és que quan no afegeix cap punt de referència, pel comportament dels personatges es tendeix a pensar que és un lloc petit i al marge”.
Aquesta tendència, pensa, li ve de les seues vivències en el poble extremeny dels seus avis, Puebla de la Calzada. “Allí he passat molts estius, Setmanes Santes i Nadals amb els meus avis i la generació dels meus avis. Tot i no ser un poble menut, el ritme que porten allà és un ritme lent, també perquè laboralment miren cap al camp. Com a nena vaig viure una llibertat que a Sant Feliu no he tingut”, ha rememorat.
La nova obra, Vida Familiar, es va publicar a principis de 2017, però “no existiria com a llibre si no fora pel premi Mercè Rodoreda, ja que ha estat escrit per a presentar-me a aquest guardó”. D’aquesta escriptura ad hoc, ha sorgit el llibre més autobiogràfic de l’autora: “Mentre que en la resta de novel·les parle d’èpoques que m’han explicat o que he llegit, els personatges de Vida Familiar tenen a viure amb la meua realitat, la que he viscut en els darrers deu anys: pares separats, mares amb un dol i una culpabilitat molt actual,… En alguns casos són episodis autobiogràfics; ens uns altres intente amagar-me, però hi sóc”. I això permet entendre la significació de la cita que ha triat per a obrir el volum: “Tot allò que succeeix als meus relats, m’ha passat, o em passarà”, de l’escriptora nord-americana Carson McCullers.
Escriptura íntima i plena de costumisme
Com a escriptora, li ha marcat la lectura de Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, la italiana Natalia Ginzburg, i la nord-americana Carson McCullers. “D’aquesta última ara han tret traduccions al català de les seues novel·les que són una meravella”, assegura. Totes elles han influït en la seua escriptura “íntima, que parla del costumisme i del monòleg interior de tots els meus personatges, és un raonament constant de reflexions dels sentiments, dels detalls més que no pas de les grans històries. El que m’interessa sempre és el com, no el què”, ha explicat.
Tot i que compagina la literatura amb diverses tasques lingüístiques i col·laboracions periodístiques –JotDown, El Periódico, entre altres-, suma ja cinc novel·les amb la seua signatura. A Belfondo –traduït recentment al català-, li seguiren El duelo y la fiesta, Mujer sin hijo, Es un decir i Mare i filla. “Sóc molt disciplinada, perquè si treballes a casa sense horaris marcats, et passen les hores. El meu dia a dia és intentar resoldre les altres feines. Acostume a començar les novel·les a l’estiu, quan em relaxe”, ha conclòs.
