La periodista, escriptora i professora universitària Mercè Ibarz (Zaidín, 1954) ha presentat aquesta vesprada en la Fira del Llibre l’obra d’assajos breus L’amic de la Finca Roja, on “he intentat reproduir l’extraordinària alegria de treballar, de parlar, de comentar, com en un joc de criatures en el sentit més noble de la paraula, que caracteritzava el meu amic Carlos Pérez”. Pedagog, expert en art i avantguardes, Pérez (València, 1947-2013) va ser un dels fundadors de l’IVAM i conservador en el Reina Sofía i el MuVIM. “Per a mi, és un llibre feliç”, assegura.
“No es un llibre sobre ell, no sabreu més coses sobre ell”, puntualitza l’autora, que a continuació explica: “Carlos és en realitat el fil narratiu que ordena treballs meus que he fet al llarg de 25 anys i que podien haver-se publicat pel seu compte, quasi com una novel·la. Comença i acaba en la Finca Roja, on ell vivia, però el que trobareu al llarg del llibre són les converses que jo vaig tenir amb ell. Sabreu més coses a les quals jo m’he dedicat que coses de Carlos. Però el que es cert és que gràcies a ell he pogut organitzar tot aquest material, ell em dona el peu, com si ho contara a un amic o un amic m’ho contara a mi, com si anàrem units per les mateixes coses que ens interessaven”.
Mercè Ibarz homenatja la “capacitat imaginativa” de Carlos, “el més poderós que tenia i que no hem de confondre amb la fantasia, amb el fet d’inventar-se coses. La imaginació és saber relacionar i veure aspectes no pensats o no prou aprofundits i aleshores traure’ls a la superfície; és una cosa extraordinària que amb Carlos passava a sovint”.
Així fa precisament l’autora que, al llarg de dotze peces curtes, recupera per al present “històries de la cultura, millor dit de l’art, com les de Torres Garcia i Salvat Papasseit; les d’Ángeles Santos i les de Mercè Rodoreda”. Parla de Blasco Ibáñez; de l’art de l’Equipo Crónica i de Buñuel, del qual Ibarz va fer la tesi doctoral i va preparar una exposició en l’IVAM que li va permetre conèixer i treballar colze a colze amb Carlos Pérez per primera vegada.
Personalitats deixades en un marge
“Totes aquestes personalitats continuen estant deixades en un marge, com és el cas de Buñuel, qui tot el món s’apropia d’ell, però al qual no poden accedir a través de les filmoteques de hui, que és la televisió i les plataformes de pagament. En canvi, en nosaltres tots estan molt vius, més que la majoria de persones que tractem a diari”, ha ironitzat Ibarz.
Preguntada per si se sent una assagista fusteriana, Mercè Ibarz ha reconegut que “disfrute molt més llegint a Fuster que a Pla; d’ell, m’agrada l’humor i una característica gaire habitual en la prosa que he descobert relativament fa poc. Mentre que normalment escriptors i prosistes es col·loquen per sobre del lector i no tenen gaire interès en fer-se entendre, la de Fuster és una prosa que sempre acompanya al lector, que pot ser molt variat”. “Fuster té moltes ganes de fer-se entendre”, ha subratllat l’escriptora.
Mercè Ibarz és doctora en Comunicació Audiovisual i professora de la Universitat Pompeu Fabra. Acabada de llicenciar va ser redactora fundacional del diari Avui, el primer en llengua catalana després de la dictadura. Ha treballat en Diario de Barcelona, La Vanguardia i actualment és columnista de l’edició catalana d’El País y del periòdic digital Vilaweb. Experta en pintura, cinema i literatura, és biògrafa de l’escriptora Mercè Rodoreda (Premi de la Crítica Serra d’Or 1991), assagista i responsable de diverses exposicions. Ha escrit les novel·les A la ciutat en ombres (2002), Febre de carrer (2005), No parlis de mi quan me’n vagi (2010) i Vine com estàs (2013, Premi de la Crítica Serra d’Or).
