53
FIRA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA
DEL 26 D'ABRIL
AL 6 DE MAIG DE 2018
JARDÍ DE VIVERS
DEL 26 D'ABRIL
AL 6 DE MAIG DE 2018

Fernando Delgado: “La culpa pot ser càstig, però també goig i satisfacció”

28-04-2017

El periodista i escriptor Fernando Delgado (illa de Tenerife, 1947) presenta aquesta vesprada en la 52 Fira del Llibre la seua última novel·la, El huido que leyó su esquela. Amb aquest títol, que va eixir a la venda ahir, tanca la seua primera sèrie, la Trilogía del Ahogado, composta per No estabas en el cielo (1996) i Isla sin mar (2002). “Mai vaig pensar que la primera novel·la tindria continuïtat, ni em vaig plantejar un relat seguit; però la veritat és que tenen una història comuna amb els advocats pel mig. Aquesta última és una reflexió sobre la culpa, que pot ser càstig, però també estímul de vida, goig i satisfacció”, explica l’autor.

El protagonista d’El huido que leyó su esquela és Carlos, el xiquet que en la primera novel·la es preguntava pel destí del seu pare i la infància de la qual beu de l’experiència personal de Delgado: “Quan jo era xicotet, el meu pare va morir molt prompte. Es parlava poc de la seua mort, d’això no s’ha fet comentari a casa mai. En la platja on solia anar amb els meus iaios i en la qual compartia moments amb altres xiquets i amics, tenia un amiguet que s’obstinava a dir-me que el meu pare s’havia ofegat naturalment, voluntàriament. Quan ho explicava a casa, en alguns casos somreien, en uns altres s’enfadaven amb la història i amb la insistència en aquella història. La vaig rebutjar durant un temps però mai he deixat d’associar aquella platja amb el meu pare i a la possibilitat que haguera decidit escapar per aquella platja”.

Aquella mateixa riba és la que dóna origen a la ficció d’El huido que leyó su esquela, “que té a veure amb històries vertaderes, persones que durant el franquisme han fugit per procediments com aquest”. Després d’haver sigut acusat d’assassinar al cacic que havia violat a la seua dona, a Carlos el van donar per ofegat. En realitat, havia fugit a París, on va adquirir una nova identitat. El dia que rep una carta dirigida al seu vertader nom, tot el passat que haguera volgut oblidar torna a la seua vida i li porta a prendre una tràgica decisió.

Encara que Delgado declara que “no sóc molt amic de l’autobiografia, la novel·la sí que té en el fons una voluntat autobiogràfica, ja que, com li passa al protagonista, sóc un home posseït per la culpa d’alguna cosa que no vaig cometre mai i que haguera volgut cometre. Per això, no és la història que he viscut, sinó la que he imaginat o m’haguera agradat viure”.

“M’ha interessat el tema de la culpa com a emoció. Pots sentir-te frustrat per no haver sigut culpable del que un va voler”, ha avançat Delgado. En aquest cas, explica que “el protagonista lamenta no haver sigut l’assassí, però se sent culpable per la voluntat de voler ser-ho. La culpa té a veure amb el pecat i en el pecat no sempre hi ha condemna, hi ha moltes vegades satisfacció. Des del punt de vista moral i religiós es condemna el pecat, però des del punt de vista personal pot ser gojós”. “Per exemple”, apunta Delgado, “els grans estafadors d’aquest temps no se senten culpables. Xoriços i pocavergonyes no se senten culpables. La culpa pot ser goig i satisfacció”. Per totes aquestes raons, l’autor defineix la seua última novel·la com a “emocional i sentimental”.

Preguntat per la situació actual del mercat editorial, Delgado lamenta que “amb els llibres està passant el mateix que en la televisió. Abans els llibres eren exposicions de la raó, arguments de l’emoció i ara, fins i tot en la mateixa política i en les tertúlies televisives, un troba molt ‘Belén Esteban’. Açò és el que es compra, la desraó. La reflexió no té cap venda i la raó tampoc. Ven l’acudit, encara que açò no vol dir que no hi haja novel·les atractives, amenes i grates”.

Guardonat periodista en premsa, ràdio i televisió, és autor de poemaris i de més d’una desena de novel·les, entre elles Tachero, premi Benito Pérez Armes (1973) i La mirada del otro, premi Planeta (1995). Per a Delgado, els premis “són un suport important” perquè suposen “un suport econòmic molt estimulant” i perquè “per als joves suposa, sobretot, una manera de posar-los dalt del candeler i de mostrar-los”. “Tenen efectes molt positius, però açò no vol dir que no siguen impurs”, matisa.

Delgado es va estrenar com a diputat autonòmic al setembre del 2015, en la novena legislatura de les Corts Valencianes, on és portaveu del Grup Parlamentari Socialista en la comissió de Cultura, àmbit en el qual, diu, “em preocupa fonamentalment la relació biblioteca-escola”. Preguntat per aquesta nova faceta, Delgado afirma: “Sóc polític com tot ciutadà responsable és polític. He sigut tota la meua vida un cristià sense església i un socialista sense partit. Però polítics hem de ser tots, no és patrimoni ni professió, és una responsabilitat. Es diu que els polítics són responsables del que ens passa, però els responsables de les coses que ens passen per aqueixos polítics són els qui voten, no ens excloguem”.

COL·LABORA

FOTOS

VIDEOS