José Luis Ferris: “Queda bastant treball perquè Miguel Hernández tinga la projecció que es mereix”

27-04-2017

Quinze anys després de la publicació de Miguel Hernández: pasiones, cárcel y muerte de un poeta (Fundación José Manuel Lara), José Luis Ferris ha presentat en la Fira del Llibre l’actualització de la seua biografia del poeta alacantí, de qui es commemora el 75 aniversari de la seua mort. En aquest interval ha vist la llum documentació inèdita i alguns “testimonis contundents” que li permeten refutar alguns tòpics sobre la figura de Miguel Hernández: “A tots ens agraden els contes de fades, la imatge del pastor poeta que arriba a l’alt des del més baix”.

Nous estudis, la publicació de diversos epistolaris, l’aparició d’obra inèdita i dos congressos internacionals són les fonts amb les quals ha treballat Ferris i que li han permès tant constatar com rebatre alguns aspectes controvertits sobre la figura de Miguel Hernández, a més d’ampliar la seua biografia en 150 pàgines. Reveladores són les cartes de Josefina Manresa, vídua del poeta, a l’hispanista Darío Puccini, igual que la correspondència entre Hernández i Vicente Aleixandre per concretar quins van ser realment les seues muses i com era el seu entorn. De la mateixa manera, el llibre Nos vemos con Chicote, de Juan Antonio Ríos Carratalá, i els diaris del diplomàtic xilè Carlos Murla Lynch han ajudat a Ferris entendre els judicis de l’època i com va ser el final de la Guerra Civil al moment en què l’ambaixada xilena es va convertir en punt de trobada d’intel·lectuals refugiats.

La revisió de tota aquesta documentació porta a Ferris a refutar els tòpics del Miguel Hernández “poeta cabrero, indocumentat i pobre” que s’han popularitzat. “Mai va haver-hi pobresa a la seua casa. Va haver-hi austeritat però mai va faltar un plat de menjar en la seua taula ni roba per vestir. Tampoc va ser autodidacta ja que va estar escolaritzat durant 10 anys i solament va treballar de pastor entre els 25 i els 30 anys”, sosté. En aquest sentit, l’autor també al·ludeix a les lluites de dretes i esquerres sobre la seua figura. Per als comunistes, el poeta va ser bel·ligerant i radical; per al bàndol nacional, un poeta catòlic. Ferris justifica que Miguel Hernández va ser durant 25 anys practicant i militant del catolicisme però després va experimentar un canvi. “El més autèntic és el de la presó, el que fa una poesia essencial, depurada, que toca les arrels del que és popular fins a entroncar amb Antonio Machado”, afegeix. Al mateix temps, aquesta biografia posa en dubte la imatge del poeta amb “una musa única”, ja que la poesia amorosa de Miguel Hernández va estar clarament influenciada per tres dones: la pintora Maruja Mallo, la també poetessa María Cegarra i la que va ser la seua dona, Josefina Manresa.

El que diferencia a Miguel Hernández d’altres poetes de la seua generació és que “va resoldre la gran fórmula de la poesia compromesa d’alta qualitat, la gran fórmula entre compromís i art”, segons Ferris. El poeta d’Oriola no ha de canviar de to per dirigir-se al poble, cosa que feien altres grans de l’època “per parlar-li a cau d’orella als milicians”. Miguel Hernández és capaç de passar del jo al col·lectiu sense fer concessions perquè el poble ho entenga i “això és el que li ha donat talla universal”.

Un poeta encara desconegut

La figura de Miguel Hernández va començar a conéixer-se en els anys 60, “era un poeta prohibit, va estar molt temps amagat”. El biògraf es lamenta que es conega a Miguel Hernández més per la seua vida que per la seua obra; “la gent no ho coneix bastament”. Per Ferris “queda bastant treball per fer perquè Miguel Hernández tinga la projecció que es mereix”, fa falta que passe el temps, que es llija amb naturalitat.

L’autor considera que encara aniran apareixent alguns poemes solts perquè Miguel Hernández era molt generós i quan estava en el front animava als seus companys amb alguns versos, perquè pogueren enviar-los als seus familiars en les missives. És el que va passar fa uns mesos a Alacant amb un familiar d’un pres que va estar amb el poeta. José Luis Ferris reconeix que encara hi ha aspectes en els quals li agradaria indagar: les seues relacions humanes en l’etapa de Madrid, la seua crisi ideològica, com es van portar alguns membres de la Generació del 27, en definitiva, com va passar els últims 6 anys de la seua vida.

José Luis Ferris és també poeta, novel·lista i autor de diversos assajos. Va ser guardonat amb el Premi de la Crítica de la Comunitat Valenciana pel seu primer llibre de poesia, Piélago. La seua trajectòria poètica va quedar consolidada amb Cetro de cal, accésit del Premi Adonáis 1984, i Niebla firme, poemari pel qual va ser qualificat per la crítica com “un dels màxims exponents de la jove lírica espanyola”. Amb la novel·la Bajarás al reino de la tierra va obtenir el Premi Azorín en la seua XXIII edició.