52
FIRA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA
DEL 20 D'ABRIL
A L'1 DE MAIG DE 2017
JARDÍ DE VIVERS
DE 11.00H A 14.00H     DE 17.00H A 21.00H
DEL 20 D'ABRIL
A L'1 DE MAIG

Carles Cano: “La lectura és la pedra angular sobre la qual hauria d’estar basada l’educació”

18-04-2017

L’autor homenatjat en la 52 Fira del Llibre de València és Carles Cano (València, 1957), llicenciat en Filologia Hispànica (secció Filologia Valenciana) per la Universitat de València, docent durant 20 anys, contacontes, guionista de programes infantils de ràdio i televisió, i escriptor amb una extensa obra de literatura infantil i juvenil per la qual ha rebut nombrosos guardons. Destaquen entre ells el Premi Lazarillo de l’Organització Espanyola per al Llibre Infantil i Juvenil (1994 i 2016), el White Raven de la Biblioteca Internacional de la Joventut de Munich (1995), el Premi Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians (1996 i 2013) i el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre de Bromera i el Ajuntament d’Alzira en el marc dels premis Ciutat d’Alzira (2016).

L’acte d’homenatge serà el 24 d’abril, a càrrec d’Emili Piera i Fernando Delgado. A més, Carles Cano presentarà a la Fira els seus llibres La volta al món en 8 contes, El desbaratat conte dels fesols màgics i l’àlbum il·lustrat On són les Claus?. També serà protagonista d’un contacontes, d’una “Roda de contes” i del recital poètic “Tast de poesia”. En aquesta entrevista parla de l’origen de la seua obra i de literatura infantil.

Què significa per a tu aquest homenatge de la Fira del Llibre de València?

Per a mi és un orgull i un honor molt gran perquè des del primer llibre que vaig publicar, que va ser el de Les aventures de potaconill i que segueix viu encara que siga en altre format, vaig a signar a la Fira. La Fira se celebrava en la plaça de l’Ajuntament i vaig signar-ne un, si no recorde malament. I des d’eixe moment, crec que tots els anys he anat a contar i a signar. Que el Gremi de Llibrers haja pensat en mi per a aquesta distinció és fantàstic, és un orgull i un honor.

Quins elements ha de tindre un conte per a captar l’atenció d’un xiquet o d’una xiqueta?

Quins elements? Si ho sabérem, sempre faríem fórmules fantàstiques; no hi ha una fórmula fixa. Els elements que jo utilitze són l’humor, la rapidesa, els jocs de paraules i els girs sorprenents. Un llibre qualsevol, una pel·lícula o una història, ha de sorprendre. El lector no ha de saber què va a passar. Si comences el llibre i des del primer moment dius que passarà això i allò, el lector pot perdre l’interés. Cal que la història tinga girs sorprenents, sense fer-li trampa al lector. És a dir, no pots traure’t res de la mànega, sinó que tot ha de tindre sentit i versemblança dins de la història, encara que siga una història fantàstica. Eixos són els elements que jo gaste: la sorpresa, la rapidesa, l’humor i, de vegades, també el lirisme. Si haguera una fórmula,  tot el món l’empraria i tots els llibres serien best sellers, però vendre llibres infantils costa.

D’on traus les històries i els personatges dels teus contes?

A voltes de la vida real. La història d’El xiquet que va apagar la lluna ix a partir d’una anècdota del meu fill, que quan era molt menut va pujar a veure un eclipsi i li va bufar com si fóra un ciri. Però altres voltes no sé d’on. En La princesa totpami, per exemple, tenia dos contes. Un començava amb “hi havia una vegada un rei” i l’altre, amb “hi havia una vegada un país”, i vaig dir: doncs vaig a començar un que siga “hi havia una vegada una princesa”. I totpami ve de quan el meu cosí era menut en temps de postguerra. Era molt avariciós amb el menjar i li deia a ma tia “tot pa mi, tot pa mi”, i la meua tia un dia va agafar el plat i se’l ficà de barret. “Ala tot pa tu”. I els personatges de vegades són molt imprevisibles. Comences i ells et van portant per un derroter que no havies pensat mai.

Què aporta un contacontes a una història?

El que és important és que el contacontes faça seua la història, la passe pels seus budells, la conte amb les seues paraules i no tendisca a reproduir-la tal com està escrita, perquè la paraula escrita i la parlada no juguen en la mateixa lliga, no són el mateix registre. El rotllo és donar-li èmfasi, donar-li veu als personatges. Si un contacontes és bo, pot fer millor eixa història; i si un contacontes és roí, pot destrossar una bona història.

Com anima a llegir un contacontes?

Un contacontes el que fa en les primeres edats és despertar el gust per la lectura i el gust per la literatura. Encara que siga literatura oral ve del món escrit en general. Està clar que n’hi ha contes que han passat de manera oral però en algun moment han sigut registrats. La majoria dels que contem estan registrats. El contacontes el que fa és fer de pont entre la literatura oral i la literatura escrita. Moltes vegades contes també amb àlbums en les mans i els dius on poden trobar la història.

La gestualitat, la interpretació és també important a banda de la veu?

Els recursos que té un contacontes són la veu, la gestualitat, el cos, el silenci també conta; la cara, les mans, les afeccions que faça amb la veu, etc. Però tampoc cal ser exagerat. Jo tendisc quasi sempre a la contenció. No cal sobreactuar.

Què aporta la teua trajectòria com a docent als teus llibres?

Quan treballava com a docent moltes vegades utilitzava recursos de Gianni Rodari o d’altra gent per fer treballar els xavals, i eixes coses m’aprofitaven a mi també. Tot s’aprofita, tot són vasos comunicants que et porten d’un costat a l’altre. I al revés, n’hi ha coses que he aprés d’ells. A vegades els llegia alguna cosa meua per a veure com els sonava, què els pareixia.

De tots els títols que has escrit, quins recordes o t’han marcat especialment? 

El primer, Les aventures de potaconill, marca perquè va ser el primer; Paco Giménez el va il·lustrar, va ser el seu primer llibre infantil, i continuem treballant junts des de fa 35 o 36 anys. I continua viu. Es va publicar en Empúries i es descatalogà però després el publicaren en Bromera. Amb Te pillé caperucita, T’he agafat caputxeta, vaig guanyar el Premi Lazarillo, el Premi Samaruc, el Premi de la Comissió Catòlica de la Infància i el Premi del Mirlo Blanco de la Internationale Jugend Bibliothek de Munich. És un llibre que s’ha convertit en un clàssic dintre del teatre infantil en Espanya. En qualsevol estudi universitari que parle de teatre infantil apareix. Després està Contes per a tot l’any, que és el meu llibre més venut. L’any passat férem una edició especial per a la República Dominicana de 55.000 exemplars. Junt amb els que s’han venut ací en Espanya són 150.000 llibres en castellà i valencià. Acabe de guanyar ara el Premi Lazarillo amb El secret de l’avi, que és un llibre molt bonic. 

Com podem guanyar lectors i lectores infantils?

Si ens ho prenem seriosament podem guanyar lectors i lectores infantils. Que els mestres conten a l’escola, que lligen a l’escola, que es preparen, que en les facultats de Magisteri hi haja una assignatura obligatòria de literatura infantil potent, que el nostre govern aposte per un pla de lectura potent i fique diners per portar els autors a les escoles. Que els mestres s’impliquen de veritat en la lectura, que lliguen a l’aula, que els conten contes, que facen treballs creatius amb els xiquets, que no avorrisquen la lectura, que no els demanen després un examen de no sé què, que d’alguna manera allò siga una cosa lúdica. Que això arribe a les cases també, als pares. Que els pares prenguen consciència de que la pedra angular sobre la qual està basada l’educació és la lectura. Si no ens preocupem per això; que es llegisca a casa, que es llegisca a l’escola, que els nanos coneguen les biblioteques, que compren llibres, que tinguen la seua biblioteca particular, que comencen a fer la seua biblioteca des de menuts. Si no fem tot això, malament podrem seguir vivint uns i altres d’açò i malament ens anirà perquè la lectura, torne a dir-ho, és la pedra angular sobre la qual hauria d’estar basada l’educació.

ORGANITZA

COL·LABORA

FOTOS

VIDEOS