52
FIRA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA
DEL 20 D'ABRIL
A L'1 DE MAIG DE 2017
JARDÍ DE VIVERS
DE 11.00H A 14.00H     DE 17.00H A 21.00H
DEL 20 D'ABRIL
A L'1 DE MAIG

Manuel Vicent presenta “Los últimos mohicanos”

1-05-2016

Escriptors de periòdics de totes classes

Vicent: “la tecnologia digital és un retorn als homínids”

Los últimos mohicanos és el típic llibre de recopilació de treballs –en aquest cas, semblances biogràfiques de diversos escriptors i d’un dibuixant, Luis Bagaría– publicades prèviament a un periòdic, concretament a El País.

“L’home tingut pel literari més pur, Azorín, no va publicar ni un quart de llibre que no haguera eixit abans als periòdics”, ha dit Vicent. La selecció de personatges és, com sol succeir, un tant arbitrària. Tot i que la seua admiració per Julio Camba o Manuel Vázquez Montalbán, de qui, a més, es confessa amic, és manifesta. És cert que dóna la sensació que ha escollit a un mostrari molt divers de la bohèmia literària anterior als anys en què el periodisme va caure en braços de la tecnologia digital, l’evangeli salutífer, els agents de seguretat, l’aïllament del públic i l’homogeneïtzació ideològica i estilística.

Tot això explica que hi haja des de valors indiscutibles –Vicent té la valentia de reivindicar la singularitat estilística de Paco Umbral, les dimensions colossals de la seua figura capalta i solitària– juntament amb aventurers i buscavides com Pedro Luis de Gálvez, oportunistes com Manuel Aznar –l’avi del ex president del Govern– i al pare de l’amor als frikis en la seua variant celtibera, Luís Carandell.

“Un llibre com aquest no sol passar dels tres mil exemplars. No és com una novel·la d’èxit. Els editors em van dir que podia tenir algun interès per a curiosos i estudiants de periodisme”.

Així com Paco Umbral preparava una llista dels millors columnistes centrada exclusivament en els autors del seu propi periòdic o, com a molt, de Madrid, Manuel Vicent inclou a un filòsof que li encantava protagonitzar la controvèrsia del dia, com Ortega i Gasset. El presentador de l’acte, Emili Piera, ha invocat una vella anècdota de Sánchez Ferlosio: tu creus que es pot escriure “gémula iridiscente” com ho fa Ortega? No, escriure això és, amb tota certesa, una coentor de senyoret fi, ha afirmat Piera.

Los últimos mohicanos, de Vicent té, com indica el llibre, alguna cosa d’elegia. Els periodistes biografiats eren carn de tertúlia, escrivien a màquina o a mà, podien ser honrats o uns falsos moneders però solien incórrer en diversos vicis començant pel tabac i l’alcohol i, això sí, escrivien amb la pressa que dóna el cicle de 24 hores, però no més.

Per a Vicent, l’ordinador és una màquina que converteix en esclau a qui l’utilitza: “ens marca el ritme i ens retorna a la tecnologia digital, és a dir, a la dels homínids”.

L’acte de presentació del llibre ha acabat amb la lectura d’un paràgraf de El oficio más hermoso del mundo, de José Martí Gómez:

“Des de que s’han imposat les botelles d’aigua mineral i s’ha suprimit l’alcohol, ha baixat la passió en les redaccions, on no s’escolten els debats que tant enriquien. (…) de la generació del bolígraf s’ha passat a la de l’ordinador, de la generació del llibre a la dels apunts i de la generació dels debats a la que qüestiona poc o res”.

manuelvicent

ORGANITZA

COL·LABORA

FOTOS

VIDEOS